Durant la guerra, la gent va haver de viure en unes condicions realment precàries.
Existia un gran sentiment d'odi entre els membres dels dos vàndols. Aquest odi arribava a ser tan gran que, per exemple, dues persones que eren amigues abans del 18 de juliol, el dia següent ni es miraven a la cara pel sol fet que un era religiós i l'altre no (cosa que els convertia directament en "nacional" i republicà respectivament), com ens explica un testimoni anònim de Berga.
Aquest odi també va ser transmès als militars i milicians d'ambdós vàndols, que actuaven amb una brutalitat indescriptible.
Segons testimonis del vàndol republicà, els militars "nacionals" eren els que actuaven més violentament: quan entraven a un poble o ciutat ho arresaven tot, ho cremaven tot, mataven civils indiscriminadament, violaven nenes...
Per això la gent s'havia de refugiar. Es refugiaven en coves i a les estacions soterrades del metro per tal de no patir els efectes de les bombes. La gent anava a aquests refugis quan sonaven les sirenes que avisaven dels bombardeigos. Aquestes sirenes van ser la banda sonora de l'època més grisa i trista de l'història espanyola i catalana.
Aquesta imatge és una foto actual d'un antic refugi (el famós refugi 307 de Barcelona, situat a la confluència dels carrers Nou de la Rambla i la Avinguda de Montjüic) fet pels veïns de la zona per poder-se refugiar dels bombardeigos. Té una longitud de 400 metres i una capacitat estimada de 2.000 persones.
També dir que, com que tothom estava refugiat i no hi havia quasi comerç ni diners, la gent va passar moltíssima gana durant aqueslls temps.
Si feu clic al següent enllaç, podreu veure un vídeo on es veu com la gent es refugiava dels bombardeigos, com milicians republicans anaven a la guerra i les condicions de vida de la gent en els camps de concentració. http://www.youtube.com/watch?v=cIuC3YTWS3Q
