Entrevista (resum)

En Zoel i jo, en Roger, hem fet una entrevista a una font que vol quedar en l'anonimat que va viure, desgraciadament, els successos de la guerra en primera persona.

Aquí en va un resum:


"La persona a la qual vam entrevistar ens va dir que el que més recorda de la guerra és veure a moltes dones plorant mentre lamentaven les morts dels fills o dels marits, i els sons i els silencis que es vivien.

Ens explicà que la única "música" que s'escoltava aleshores eren les sirenes que avisaven dels bombardeigos, les bomben a l'impactar amb el terra, les tantes persones que ploraven... i els llargs silencis freqüentment interromputs per les sirenes. Silencis que causaven la por i la incertesa.

També ens va dir que amb només 4 o 5 anys va haver d'exiliar-se amb la seva mare. Ens confessà que fou la pitjor experiència de la seva vida. Recorda haver passat molt fred i molta gana durant tot el trajecte. Que eren moltes hores caminant i que, a més a més, ell i la seva mare, estaven molt preocupats perquè no savien on parava el seu pare, que estava lliutant pel vàndol republicà contar els franquistes.

Ens va explicar que van tenir força sort en trobar una familia amiga del seu pare que els va acollir a casa seva, a Girona, i els van donar una mica de menjar. Però va durar poc, car es van haver d'exiliar les dues famílies quan els va arribar la tràgica notícia que el pare de la família que els va acollir va morir en mans dels franquistes.

A causa del trasbals d'haver conegut la notícia, el nostre entrevistat ens va assegurar que no recordava res més del trajecte, però si que recorda la molt difícil entrada a França. Els francesos no els volien deixar entrar al país.

Un cop van entrar a França els van muntar en uns trens plens d'espanyols (catalans sobretot), a ell i a la seva mare, per distribuir-los en diferents pobles. Desgraciadament, a la seva mare la van fer baixar en una parada sense el seu fill, i a ell en una altra. Des daleshores, que no n'ha tornat a saber res més ni d'ella, ni del seu pare.

Quan va arribar al poble, uns pagesos el van agafar per fer que treballés per ells a l'estable a canvi de menjar i d'un lloc per dormir (un racó amb palla a l'estable). Va estar-hi molts anys amb aquella família francesa, fins que un bon dia es va casar amb la filla de la pagesa que l'havia recollit i se'n van anar a viure a Perpinyà. L'home hi va voler anar perquè diu que el feia sentir una mica més a prop de casa seva (Catalunya), però sense haver de tornar a passar pels camins i carreteres que va transitar per exiliar-se."